Ens vam conèixer, però mai vaig poder dir-te quant t’estimava i t’estimo, perquè de sobte vas desaparèixer, vas desaparèixer del món sensible que diria Plató, però vas continuar més viva que mai dintre meu.
Tant en els moments bons, com en els no tant bons, per no dir dolents, sempre he sentit que has estat al meu costat, i sempre m’has acompanyat.
Tots diuen que ens semblàvem molt, la veritat esque mai ho he dubtat, de fet estic convençuda.
Alguns també creuen que açò mai ho podràs llegir, però jo sé que sí.
De tot cor espero que d’ací molt, molt i molts anys la vida igual que ens va separar ens torne a ajuntar allà on siga.
T’estimo!
